Habitatge, baixos comercials.

Edifici amb una situació urbana privilegiada, de planta baixa, dos pisos i golfes, en una parcel•la aproximadament quadrada amb façana a dos carrers i a una plaça, cosa que permet construir una gran casa amb tres façanes. El pintor Salvador Dalí, nascut al núm. 6 del mateix carrer Monturiol, va viure en aquesta casa i des d’allà hi va pintar alguns dels seus quadres. Aquest edifici és un dels millors de l’arquitecte Josep Azemar, de la seva etapa de maduresa, i on apareix plenament desenvolupat el seu llenguatge personal tant constructiu com decoratiu, a partir d’un ús acurat dels materials i les textures: fusta, ferro, maó, ceràmica i pedra. Podem incloure’l en un Modernisme que s’interessa pels volums, per l’expressivitat formal de les tècniques constructives i dels materials sense revestir, pel contrast cromàtic i de textures, pel disseny dels detalls. Així, cal mencionar l’ús de la pedra de Figueres al sòcol, als marcs de les obertures, que inclouen carreus sense polir a mode de capitells, a les arestes, a la imposta de la planta primera, etc. També, l’ús del maó a les cornises superiors, la ceràmica com a remat de l’edifici i a sobre de les finestres, a sota de la llosana del balcó corregut i al ràfec. Destaca sobretot el tractament molt acurat i personal de la pedra, el tractament del sòcol en relació a les finestres de la planta baixa –que també s’observa en altres obres d’aquest autor- així com el perfil que dóna al remat de l’edifici i a la sobrellinda de les finestres superiors. Cal mencionar també les baranes de ferro forjat amb decoració floral dels balcons i del terrat, l’aprofitament dels baixants de la coberta en la composició d’una de les façanes, així com la tribuna, amb vitralls de motius florals. Respecte la composició general i la volumetria, cal dir que les dues façanes laterals –per anomenar-les d’alguna manera- presenten una composició més aviat plana, amb l’excepció de la tribuna en una de les façanes, amb un cos central amb ràfec i dos cossos laterals una mica més alts, amb un aire en certa manera tradicional, amb aspecte de casa pairal; en canvi, la façana central, la que dóna a la plaça i gaudeix de millors visuals tant cap enfora com cap a la façana, presenta una volumetria més complexa. A la planta primera hi ha un terrat amb uns cossos auxiliars a les cantonades i un balcó corregut al segon pis de la façana, que queda enretirada. Una organització d’aquest tipus és freqüent en façanes posteriors que donen a patis. Aquí, Josep Azemar sap convertir-la en la façana principal, de manera que la casa pren una volumetria particular, es converteix realment en un objecte tridimensional i té molt més interès, encara que aquesta visió volumètrica sorprèn una mica en comparar-la amb la visió de les façanes laterals, més convencionals.

Bé Cultural d'Interès Local (P.E.P del catàleg d'edificios de Figueres)