1932 : Habitatge, oficines
2003 : Conservatori de música

Edifici aïllat de planta quasi quadrada, destinat a oficines i habitatge del propietari de la farinera Montserrat, l’industrial Josep Ensesa. Precisament, l’esgrafiat de la façana és una al•legoria de Montserrat, muntanya i monestir que són un dels símbols de Catalunya. Cal situar aquest edifici dins del Noucentisme, amb una forta influència de la Sezession vienesa, moviment amb el qual tenia vincles el Noucentisme. És una de les primeres obres del període més creatiu de Masó, on desenvolupa un llenguatge propi, amb obres plantejades de manera clara i purista, i amb elements de l’arquitectura popular amb un tractament arcaic. En aquell moment l’edifici se situava en una zona industrial, transformada ara en una zona residencial i comercial força cèntrica. Aquest edifici és una de les imatges destacades del paisatge urbà d’aquest zona. És una reforma d’un edifici anterior del qual es conserva la façana nord. La façana oest era una paret mitgera cega. L’edifici concentra l’atenció a l’eix d’accés, a la façana est, amb un remat a manera de frontó que s’eleva per sobre de la resta de l’edifici. Hi ha un segon frontó de menor rellevància al centre de la façana sud. Els recursos expressius de l’edifici es basen en textures, estucats, ceràmiques, esgrafiats o vidre, l’articulació de les obertures i les seves composicions, que recullen, d’aquesta manera, una certa herència del Modernisme, com a mínim en la importància dels materials i del color, encara que en molts aspectes les idees en què es basa el Noucentisme són oposades al Modernisme. Més tard, al 1932, Masó va realitzar la tanca amb la caseta del guarda i un magatzem avui desaparegut en un llenguatge proper a un racionalisme expressionista de força interès, també amb una gran cura en l’expressivitat de les textures del material. El 1989, el municipi va adquirir l’edifici en el context d’una ordenació urbanística. Fou destinat a seu del Conservatori de Música Municipal Isaac Albéniz. Es trobava en un estat d’abandonament. El projecte dels arquitectes Bosch, Domínguez i Nogués ha tornat a les façanes, als elements d’acabat, al vestíbul, on destaca un llum dissenyat per Masó, i a l’escala principal, l’estat bàsic original i ha adaptat la resta, que havia sofert modificacions importants, especialment en una reforma de 1947, a les necessitats d’un conservatori. Hi destaca el tractament que s’ha donat a la paret cega, amb un revestiment de fusta, que continua al terrat amb la caseta d‘instal•lacions i la restitució del volum també amb un acabament de lamel•les de fusta de les dues tribunes de la façana sud, transformades en una gran tribuna al llarg de tota la façana al 1947. Manel BOSCH i ARAGÓ / Fernando DOMÍNGUEZ i VÁZQUEZ / Montserrat NOGUÉS i TEIXIDOR (1993)

Bé Cultural d'Interès Local (P.E.P. del patrimoni de Girona)